L’STEI INTERSINDICAL és un sindicat compromès amb l'equiparació de drets entre els diferents col·lectius docents i la igualtat d'oportunitats basades en els principis de titulació, mèrit i capacitat. Per tant no podem quedar al marge quan observem una discriminació a un col·lectiu de treballadores a l'àmbit d’ensenyament.
El Govern espanyol ha anunciat que, als Pressuposts generals de l’Estat per al 2021, les Balears figuraran al furgó de coa de les inversions. Per darrere només hi haurà les Canàries (amb un règim especial i un tractament fiscal incomparable amb el nostre) i Navarra (amb règim foral).
Com cada any.
És per això que l’STEI Intersindical assenyala directament l’arrel del problema. L’Estat espanyol és un projecte de vertebració territorial al servei de les elits extractives que viuen dels contractes públics. I és aquest model d’estat (i no la composició dels governs) el que explica el pressupost de cada any.
És evident que l’epidèmia de coronavirus està generant una crisi sanitària que, sense dubte, està tenint un fort impacte en altres aspectes com el laboral, l’econòmic i el social. El problema és que correm el risc de que les conseqüències d’aquesta crisi les acabin pagant, com sempre, els col·lectius més vulnerables i la classe treballadora en el seu conjunt. És per això que exigim dels poders públics que, en aplicació del criteri de l’interès general, s’extremin les mesures de protecció cap a la majoria social.
Pel que fa a la vesant sanitària, caldrà estar a allò que determinin les administracions sanitàries per minimitzar la propagació de la malaltia i, en tot cas, dotar de recursos suficients al nostre sistema sanitari per garantir l’atenció sanitària de la població, tant, preventiva com assistencial. Afortunadament, malgrat els intents del neoliberalisme per liquidar la sanitat pública, seguim tenint un excel·lent sistema sanitari públic i el que és més important, els equips humans que hi treballen que, amb la seva professionalitat i vocació de servei públic, estan demostrant que es pot superar qualsevol circumstància adversa. Des d’aquí el nostre agraïment i reconeixement per la seua tasca anònima.
Per altra banda, cal incidir en les repercussions de l’epidèmia a l’àmbit laboral. És clar que als centres de treball s’hauran d’aplicar mesures preventives fomentant el teletreball i en aquells supòsits que no sigui possible, la protecció dels treballadors i treballadores amb mesures especials d’higiene personal i dels centres de treball. No obstant això, seran inevitables els contagis i els aïllaments preventius dels contactes; per la qual cosa, s’ha de garantir per part dels poders públics, que en aquestes situacions d’incapacitat temporal o de quarantena els treballadors i treballadores han de mantenir el seu lloc de treball i els seus drets retributius íntegres, excloent qualsevol possibilitat de que puguin ser acomiadats al·legant absentisme laboral i qualificant aquestes situacions com a d’incapacitat temporal per contingències professionals.
Ara bé, no podem ignorar que la crisi sanitària, considerada localment o globalment, està tenint un impacte molt negatiu sobre l’activitat econòmica del nostre sistema productiu, que afecta tots els sectors, i alguns especialment. En aquesta situació de reducció de la producció i dels beneficis empresarials, és fàcil caure en la temptació, com així ho reclamen des de la patronal i els sectors financers, d’aplicar mesures de flexibilització i agilització de l’acomiadament individual o col·lectiu amb expedients de regulació de l’ocupació, definitius o temporals. En definitiva, la mateixa recepta que ja es va aplicar amb la crisi econòmica de 2008 i els resultats de la qual són coneguts per tots i totes: xifres d’atur i precarietat laboral sense precedents.
Que aquestes propostes les plantegi la patronal és normal; tal vegada, però, no ho és tant que hi hagi sindicats que donen suport a aquestes reivindicacions, encara que ho adobin amb la garantia del cobrament de subsidis per l’atur sense aplicar períodes de carència, ni que afecti el temps de cotització a efectes de posteriors situacions d’atur. Entenem que no es tracta només de protegir socialment la situació d’atur, sinó, també, de garantir el control públic en els acomiadaments col·lectius i que no hi haurà una cisa en les condicions laborals de futures relacions laborals.
És per això que l’STEI Intersindical considera que ha de ser una prioritat dels poders públics mantenir l’ocupació, articulant un sistema d’ajudes directes a les empreses en crisi pel manteniment de l’ocupació i vincular qualsevol altre tipus d’ajuda a aquesta condició, sempre amb criteris objectius i contrastats.
Per acabar, no podem obviar que també caldrà articular tota una sèrie de mesures de caire social que ajudar als col·lectius més vulnerables com les persones majors i els menors, reforçants els sistemes d’ajuda domiciliària a la gent gran i ajudes a les famílies per atendre als menors no escolaritzats forçosament, així com flexibilitzar la jornada laboral per poder fer-la compatible amb la conciliació de la vida familiar en aquestes circumstàncies tan particulars.
Per l’STEI Intersindical la situació actual és una situació d’emergència sanitària, laboral, econòmica i social que afecta tots els àmbits de la societat i que requerirà la intervenció de l’Estat i de la resta d’Administracions Públiques per assegurar la superació de la crisi i minimitzar en allò possible els seus efectes. És per això que exigim dels poders públics que intervenguin sense complexos i que ho facin pensant en el conjunt de la societat; sense oblidar, però, que la majoria social està representada per la classe treballadora i no per les elits econòmiques i financeres.
